En 50 anys els governs d’Espanya no han trobat la forma legal per dissoldre la Fundación Francisco Franco i altres de similars que encara estan en actiu i es beneficien de desgravacions fiscals. És més, fins fa quatre dies encar rebien subvencions del Ministeri de Cultura. Franco va morir el 20 de noviembre de 1975, però el franquisme perviu i compta amb la creació de nous partits polítics dedicats a l’exaltació del neo feixisme. A l’ensems, patim força dificultats per recuperar la memoria i dignificar a les víctimes de la dictadura. Per exemple, encara no s’han retornat les restes de republicans enterrats al Valle de los Caídos d’amagat de les seves famílies i l’Ajuntament de Lleida és reticent a crear un Centre d’Interpretació de la Guerra i la Postguerra a Lleida, a banda d’alguna senyalització puntual d’espais de repressió.
Val a recordar que les famílies franquistes van intentar blanquejar-se per les pressions internacionals després de la mort del sanguinari dictador. El resultat de la Segona Guerra Mundial, que va obrir un bri d’esperança, no van afavorir la derrota de Franco ni la implantació d’un règim de llibertat a les nostres terres. El règim feixista es va mantenir al poder gràcies a la repressió, la por i la fam amb instruments com el Tribunal de Orden Público (TOP), que va estar en actiu fins al 1976. Els governadors civils eren també els caps provincials del Movimiento, el Sindicato Vertical posava els obrers en mans dels grans empresaris, les delacions de possibles rojos es beneficiaven de les propietats dels denunciants i els assassinats al Camp de Mart de Lleida i el cementiri municipal van ser constants en una primera época. A més, la Seu Vella era un dels grans camps de concentració on els presoners republicans morien de set, de gana i de manca d’higiene. Una àmplia xarxa de censors censuraven els diaris, els llibres i les revistes per evitar qualsevol defensa de les llibertats, entre aquests censors hi havia Tarragó Pleyan a Lleida.
Els drets humans eren inexistents, la persecució de l’ús del català i una defensa oberta del masclisme s’imposaven per ordre i gràcia del Caudillo. Els cacics locals i provincials s’encarregaven de controlar les adhesions al règim i penalitzaven qualsevol discrepància. Lleida va estar molts anys a les mans de Joaquín Viola, Sangenís Corriá, Víctor Hellín, Antonio Aige Pascual i Blas Mola Pintó, entre d’altres, que es beneficiaven de les subvencions oficials en benefici propi. El búnquer comptava també amb un braç armat capitanejat a Lleida per José Plens Duró, Miguel Gómez Benet i Francisco Fernández Paredes, vinculat aquest últim a l’atemptat contra la revista El Papus, que va provocar la mort del conserge de la publicación.
Altres agressions en la capital lleidatana foren les que va patir el 1976 la llibreria L’Ancora, propietat del dirigent del PSUC Ventura Margó i contra dos membres de Comissions Obreres. Durant anys es podía llegir a l’entrada de Balaguer “Mejor dos rojos muertos que uno”.
A finals dels anys 60, els partits clandestins van abandonar la seva discussió sobre la necessitat o no de la lluita armada per unir-se contra el feixisme. La plataforma Assemblea de Catalunya,
celebrada l’any 1971 a Barcelona, reclamava l’amnistia, la llibertat i l’estatut d’autonomia. Dos anys després, es va constituit l’Assemblea de les Terres de Lleida a l’església de Santa Maria de
Balaguer. Mort Franco, Adolfo Suárez amb el príncep Juan Carlos, va protagonitzar la denominada “transició democrática”, en contra de l’aposta de l’oposició de que volia una ruptura democrática. L’espantall de l’època era la posible sublevació de l’Exèrcit davant una ruptura.
Tot recordant l’assassinat de Salvador Puig Antich al garrote vil, la societat actual pateix morts com els de la Dana de València i la manca de cribatge de càncers de mama a Andalusia. Les privatitzacions comporten elevats guanys i alguns partits segueixen apoderant-se de recursos públics com ho feien els cacics abans de la mort del dictador.
Segurament cal crear una esquerra alternativa que esborri d’una vegada per totes l’herència del franquisme. Una Esquerra fidel al seu poble que recuperi el dret d’autodeterminació de Catalunya.
